Comença el nou curs polític al Parlament de Catalunya

Després del període vacacional, el curs polític al Parlament comença amb el debat de política general. El ple ha tingut lloc els dies 29,30 de setembre i 1d'octubre. Ha estat un debat intens marcat per la crisis que Catalunya pateix al igual que la resta del món.
Les propostes de resolució que el Parlament ha aprovat han estat les presentades pels grups de l'Entesa i fan referència a: el desplegament de l'Estatut, les polítiques adreçades a l' estat del benestar i les polítiques per fer front a la crisis.

Adjunto el Discurs del President Montilla



Intervenció del president de la Generalitat, José Montilla,
en el Debat d’Orientació Política General
29 de setembre de 2009
Molt bona tarda, molt honorable president, il·lustres diputades i diputats, honorables
membres del Govern,
Els dies 30 de setembre, 1 i 2 d’octubre de 2008 varem celebrar el darrer Debat
d’Orientació de Política General.
Feia tot just quinze dies que s’havia produït la fallida de Lehman Brothers, amb el
consegüent esclat d’una crisi financera mundial, que va accelerar i agreujar la crisi
econòmica que és a l’origen de la recessió econòmica que encara estem patint. Aquest és el
context en el que hem viscut el darrer any.
I en aquest context...
El 21 d’octubre de 2008 tenia lloc la signatura del Pacte Nacional per a la Recerca i la
Innovació.
El 31 d’aquell mateix mes culminava el desplegament dels Mossos d’Esquadra per tot el
territori de Catalunya.
El 19 de desembre es signava el Pacte Nacional per a la Immigració.
El 3 d’abril ja d’aquest any 2009 entrava en servei l’eix Vic-Olot i el Túnel de Bracons.
El 2 de maig s’obria la Ciutat de la Justícia.
El 16 de juny s’inaugurava la nova Terminal 1 de l’Aeroport de Barcelona.
L’1 de juliol el Ple del Parlament aprovava la Llei d’Educació.
El 3 de juliol inauguràvem el nou Hospital de Sant Pau.
El 5 de juliol es feia realitat la primera fase del canal Segarra-Garrigues.
El 12 juliol s’anunciava l’acord del Nou Model de Finançament.
El 20 de juliol s’inaugurava la Dessalinitzadora d’El Prat de Llobregat
El 21 de juliol la Comissió Bilateral Estat-Generalitat acordava les bases del traspàs de
Rodalies-Renfe, amb un compromís d’inversió de més de 4.000 M€.
Fa deu dies varem signar, amb les organitzacions sindicals, empresarials i socials, un Acord
de Mesures per a l’Ocupació Juvenil a Catalunya.
I ahir mateix, vaig signar el Decret que assigna a la consellera de Treball les funcions i
serveis traspassats en matèria d’immigració, relatius a les autoritzacions inicials de treball
per a persones estrangeres. Malgrat l’incomprensible i indefensable recurs del PP anunciat
per la Comunitat Autònoma de Madrid.
Tot això, són realitats. Realitats triades d'entre les moltes realitats tangibles i eloqüents, que
confirmen que Catalunya –malgrat la difícil situació de crisi econòmica- va endavant. Se’n
surt.
Són la confirmació...
- que l’acció de Govern es concreta en obra feta,
- que el Parlament és capaç de donar al país una Llei plena de futur,
- que la col·laboració institucional, ben plantejada i treballada seriosament dóna fruits,
- que l’Estatut –malgrat les cassandres de torn- es desplega i s’aplica,
- que la cultura del diàleg i de l’acord amb la societat està ben arrelada.
Alguns d’aquests exemples (no farien falta tots) justificarien per si mateixos l’esforç de tota
una legislatura.
Per força menys se’ns havien venut com a extraordinàries algunes de les sis primeres
legislatures d’aquesta etapa democràtica.
Tots ells constitueixen la demostració de la intensitat de l’obra de govern en marxa.
No pretenc pas, ara, explicar-los amb detall. Ja en parlaré més endavant.
Però sí que volia afirmar, de manera rotunda, des del primer moment, la determinació del
Govern de Catalunya per evitar que el desànim i la resignació arrelin en la nostra
ciutadania.
Perquè és cert que hi ha una visió pessimista –i no voldria creure que sigui interessada- de
la nostra realitat.
Una visió que desmenteix la pròpia societat catalana.
La desmenteixen iniciatives empresarials, socials, culturals i professionals que es
desenvolupen arreu del país ... A tall d’exemples:
L’empresa Damm està invertint 500 M€ a la Zona d’Activitat Logística (del Llobregat).
Alstom localitza a Barcelona la seva seu mundial per a l’energia eòlica.
Gas Natural ha finalitzat el procés d’absorció d’Unión Fenosa
El grup català de tecnologia mèdica CH Werfen ha comprat una empresa americana per 90
M €.
Borges ha obert filials comercials a Xina i Índia.
L’enginyeria Abantia ha obert delegacions a Shenzen i Hong Kong.
Custo Barcelona triomfa a la passarel·la de Nova York.
INDO, amb la UPC i el Centre de Nanotecnologia, competeixen pel lideratge mundial en la
indústria òptica del futur.
Telstar serà present al futur reactor de fusió nuclear ITER.
La casa Torres treballa per determinar com el sector del vi es posicionarà davant del canvi
climàtic.
La compra d’Spanair per empresaris catalans facilita l’aposta de Barcelona com a seu del
hub internacional d’Star Alliance.
La fusió de Vueling amb Clickair enforteix el sector aeronàutic català.
Seat projecta crear a Martorell un nou centre sobre eficiència energètica i mediambiental i ja
han començat les obres de les naus que fabricaran el Q3.
L’equip del doctor Elias Campo de l’Hospital Clínic lidera el projecte internacional GENOMA
de leucèmia limfàtica crònica.
Els estudis del Dr. Joan Massegué en col·laboració amb l’IRBB (Institut de Recerca
Biomèdica de Barcelona) han permès identificar determinades molècules que provoquen la
metàstasi.
L’única investigació internacional en curs sobre la vacuna de la malària és la que segueix
dirigint el Dr. Alonso, al CRESIB.
Per tercer any consecutiu Ferran Adrià ha estat considerat el millor cuiner del món. A
Catalunya hi ha 49 restaurants que tenen, com a mínim, una estrella concedida per la Guia
Michelin.
Calixte Bieito ha rebut el Premi Cultural Europeu com a director escènic.
Ahir mateix vaig tenir el goig d’acompanyar el professor Manuel Castells en l’acte de
concessió del Premio Nacional de Sociologia i Ciència Política.
Per no parlar dels extraordinaris èxits (individuals i col·lectius) que els esportistes catalans
han obtingut el darrer any.
Tot això són alguns dels símptomes molt diversos de vitalitat, de voluntat de resistir, de
superar les dificultats, d’assolir l’excel·lència, de generar futur ...
Símptomes dels canvis els quals aquest Govern d’Entesa entén, representa i reforça.
Són exemples de l’esperit emprenedor que Catalunya no pot perdre ni pot ofegar ...
La millor recepta contra el pessimisme és la combinació d’esperit emprenedor i acció pública
eficient.
És amb aquesta mentalitat que el Govern de Catalunya afronta les dificultats d’avui i treballa
per superar-les.
Perquè no hi ha cap repte que se superi des del prejudici pessimista o negatiu.
I avui Catalunya té plantejats alguns reptes i alguns problemes que ens exigeixen al màxim,
que demanen el millor de cadascun de nosaltres.
L’enumeració merament indicativa d’accions de govern i d’iniciatives de la societat catalana,
són la millor mostra de la vitalitat del nostre país.
I també una nova demostració de com, a casa nostra, política i activitat emprenedora i
econòmica van relligades. La vitalitat privada i pública es reforcen mútuament. Governar
Catalunya, decidir el seu futur, fer el seu present és –com he dit molts cops- una tasca que
va més enllà del Govern. Continuarem per aquest camí de trams comuns perquè compartim
la responsabilitat de cercar futurs viables i de progrés pel país.
Un any més, doncs, comparec en seu parlamentària per complir el deure democràtic de
presentar, davant tots vostès, que són la representació de la ciutadania, les orientacions
polítiques del Govern.
I ho faig a partir d’un balanç del que ha estat el darrer any, sotmetent aquestes orientacions
a la consideració i discussió, per acordar –un cop substanciat el debat- les resolucions que
s’escaiguin per impulsar-ne l’acció.
Els avanço que tinc intenció de centrar aquesta primera intervenció en el principal problema
que tenen avui els ciutadans i ciutadanes de Catalunya: la crisi econòmica. El principal és
aquest. I no és un altre.
És probable que, de tant obvi, de tant prosaic, de tant real i de tan feixuc, alguns no el volen
veure o se’ls fa avorrit. Per això recorren a les grans proclames que, suposadament demà
mateix haurien de convertir Catalunya en el millor dels móns possibles.
Jo no ho veig així. En el meu ordre de prioritats, des del punt de vista polític i institucional,
com a president del país, el primer problema és el que pateix i afecta al conjunt de la
societat catalana: la crisi econòmica, amb les seves repercussions en el nostre teixit
productiu i amb les seves conseqüències socials; com lluitar per fer-hi front, com superar-la i
com i amb qui fixar les bases, perquè alguns dels problemes que estem patint en el present
no els tornem a patir en el futur.
Que la meva atenció es fixi principalment en la situació econòmica i social del país, no vol dir
que el Govern abandoni les seves obligacions en relació a la defensa i l’enfortiment del
nostre autogovern. Al contrari: l’objectiu de millorar les condicions de vida dels catalans, de
millorar les infraestructures del país, de tenir eines més bones i millors per governar
Catalunya, dóna ple sentit a l’esforç per defensar i enfortir el nostre autogovern. Una part de
la meva intervenció s’hi referirà.
Així, doncs, crisi econòmica i autogovern seran els dos temes centrals de la meva
intervenció d’aquesta tarda. Sense oblidar que l’acció de govern, més enllà de l’atenció a
aquestes dues prioritats, es desplega intensament en tots els àmbits de la nostra
responsabilitat.
Perquè ni l’atenció preferent a la crisi econòmica ni el desvetllament per desplegar l’Estatut
no se sostindrien sense el suport d’una obra de govern continuada, tenaç i orientada
estratègicament. És això el que he pretès deixar clar, radicalment clar, en les meves
primeres paraules, amb la intenció d’afirmar, davant de la ciutadania, que el govern pot
presentar, avui, molt més que intencions. Podem presentar uns resultats sòlids i
contrastables.
És gràcies a aquest gruix acumulat d’obra feta que podem afrontar amb una certa seguretat
les dificultats inherents a la situació de crisi econòmica. I és gràcies a la manera com hem
encarat i resolt alguns dels reptes de l’aplicació i la negociació del desplegament estatutari,
que podem contemplar amb serenitat les incerteses que encara planen sobre l’Estatut.
Dedicaré, per tant, una part de la meva intervenció a fer un repàs de síntesi d’alguns dels
aspectes més rellevants d’aquesta obra de govern en curs, amb la intenció de definir amb
nitidesa un perfil apreciable i recognoscible que relligui clarament la coherència entre les
intencions inicials i els resultats assolits.
Per tant, ordenaré la resta de la meva intervenció en tres parts. La primera estarà dedicada
a la lluita contra la crisi econòmica. La segona, a perfilar els trets distintius de l’acció de
govern. I la tercera, a una reflexió sobre l’estat del nostre autogovern.
Començaré, doncs, exposant la visió que té el Govern de l’evolució de la crisi econòmica a
Catalunya, recapitulant les mesures adoptades en els darrers mesos, per avançar després
les línies fonamentals de la nostra actuació futura, especialment les que orientaran la
confecció dels Pressupostos del 2010. I, finalment, a perfilar el nostre model de sortida de la
crisi, apuntant les reformes estructurals que l’haurien de facilitar i el pacte econòmic i social
que les hauria d’acordar.
Fidel al que he volgut que fos la meva línia de conducta des dels primers indicis de la crisi,
vull evitar llançar prematurament les campanes al vol sobre la superació de la crisi, ni
tampoc vull especular, instal·lat en un pessimisme tàctic desmesurat, sobre els terminis de la
recessió que patim. Màxim realisme, mínim pessimisme. Aquesta ha de ser la base de la
nostra actitud.
És cert que d’acord amb els informes de diversos serveis d’estudis, podria ser que ja
haguéssim superat el pitjor de la crisi, en la mesura que hem deixat enrere els majors riscos
sistèmics i que disposem d’alguns indicadors que ens permetrien construir un discurs potser
excessivament optimista, però crec que ens faríem un flac favor si entréssim en aquest joc.
El que és del tot cert és que encara estem en plena recessió, que, a dia d’avui, estem patint
de ple els efectes de la crisi, i que encara haurem de superar molts entrebancs abans de
poder respirar amb tranquil·litat.
Aquest reconeixement de la realitat, no es pot confondre amb una actitud de passivitat i de
resignació davant la delicada situació de la nostra economia. Ni encara menys, com dic,
amb l’acceptació d’un discurs pessimista sobre les nostres perspectives de futur. El
pessimisme pot ser una arma interessada per al discurs d’alguns. Però és absolutament
inapropiat per a qualsevol governant que vulgui actuar responsablement. Cal dir la veritat,
tant com cal evitar que alguns lideratges polítics i socials facin créixer el desànim de la
societat. Els líders del desànim no avancen, no lideren, i el que fan és recular el país.
El diagnòstic del Govern es fonamenta en una sèrie d’elements, que en conjunt ens fan ser
moderadament optimistes sobre l’evolució de l’economia catalana. I crec que estem aplicant,
en allò que és a les nostres mans, la teràpia adequada.
Una situació delicada que certifiquen les darreres dades de creixement de l’economia
catalana, corresponents al segon trimestre de 2009, que situen la taxa de creixement
interanual en un -4,5%. Una dada que vol dir dues coses: per una banda, quantifica
fidelment la duresa de la recessió; però, per l’altra, ens situa dins de la normalitat si fem una
comparativa amb els països veïns. És a dir, que tenim problemes seriosos. Però no estem
pitjor que la majoria d’economies del nostre entorn amb les que ens puguem comparar.
És a dir, ens trobem davant d’una situació internacionalment greu, que ha posat en
evidència els desequilibris (comuns i específics) que cada economia no va saber corregir a
temps durant el llarg període d’expansió.
En el nostre cas, s’ha accelerat l’esgotament d’un model de creixement en què havíem
fonamentat la forta expansió de la darrera dècada. I s’està manifestant sota la forma d’un
element diferencial que és el més preocupant: l’augment de l’atur, amb una taxa situada avui
al voltant del 16%. Aquí sí: en un nivell molt superior al del conjunt d’economies de la Unió
Europea.
Aquest augment de l’atur és i continuarà sent la preocupació bàsica del Govern i guiarà una
part important de la nostra acció els propers mesos, tant a l’hora d’adoptar mesures
dinamitzadores de l’economia, com per procurar que les xarxes de protecció social
garanteixin la cobertura dels sectors socials més afectats per la crisi.
Per tant, podem identificar ja algunes de les herències amb les que l’economia catalana i
espanyola sortiran d’aquesta crisi: una taxa d’atur i un nivell de dèficit públic (del conjunt de
les Administracions) més elevats del que tots voldríem segurament.
I és per això, que els dic que la situació continuarà sent delicada a mig termini. Perquè
aconseguir reduir l’atur i estabilitzar els comptes públics, simultàniament, no serà ni fàcil, ni
ràpid, ni senzill, i comportarà sacrificis, sobretot per part d’aquells que estiguin en condicions
de fer-los solidàriament amb els qui més malament ho passen.
Aquestes són les conseqüències més visibles dels desequilibris del nostre sistema
productiu, i per això les solucions vindran per la reconducció del sistema cap a una
estructura econòmica que, simultàniament, permeti:
‐ Augmentar el valor d’allò que fem, és a dir, del conjunt dels nostres productes i
serveis;
‐ Augmentar el valor del com ho fem, mitjançant una millora dels processos productius;
i
‐ Augmentar el valor del qui ho fa, és a dir, del conjunt de treballadors i treballadores.
En síntesi: augmentar la competitivitat i productivitat de la nostra economia. Un diagnòstic
àmpliament compartit, que ens indica amb nitidesa cap on hem d’orientar el nostre esforç
col·lectiu.
I cal actuar partint de la base sòlida que suposen les nostres fortaleses. I, certament, més
important que no pas els indicadors conjunturals de la situació, és la determinació d’una
societat i de les seves institucions per superar una situació adversa.
Estic convençut que Catalunya està preparada per afrontar i superar els reptes que l’esclat i
la profunditat de la crisi ha posat d’evidència de manera inajornable. Perquè el potencial de
la nostra economia és evident i perquè el país, amb el seu Govern al capdavant, està fent,
des de fa temps, els esforços necessaris en la direcció correcta.
No som davant d’una acció governamental aïllada, tancada o que defugi el diàleg. Al
contrari: si alguna cosa ha fet el govern, des de l'inici dels treballs per a l’Acord Estratègic,
ha estat dialogar, escoltar, buscar complicitats i consensos, amb les forces socials,
econòmiques i polítiques.
Per altra banda, ni la crisi econòmica ni la persistent cantarella pessimista d’alguns ens ha
de fer oblidar els sòlids actius d’una economia reconeguda internacionalment com una
economia potent, oberta a l’exterior i amb un diversificat teixit industrial.
Una economia, la catalana, que en termes globals representa pràcticament el 19% del total
de l’economia espanyola, i que en termes de PIB per càpita es posiciona com una de les
primeres regions econòmiques de la Unió Europea.
Una economia molt internacionalitzada, amb un grau d’obertura del 70% del PIB. El 30% de
les exportacions espanyoles són catalanes. Malgrat que les darreres dades conjunturals no
són gens positives, l’economia catalana farà valer aquesta posició avantatjosa, sens dubte, i
aprofitarà la represa de la demanda mundial, que, encara que sigui molt tímidament, es
comença a apuntar.
L’economia catalana segueix tenint una base indiscutible en un teixit industrial diversificat i
en uns empresaris i emprenedors compromesos, que mantenen la creació neta d’empreses
per sobre de les 1.000 al mes, fins i tot en les actuals circumstàncies.
Per tant, doncs, la intensitat de la crisi no ens ha de fer oblidar ni obviar aquesta realitat, ja
que són elements que actuaran com a catalitzadors distintius de la nostra recuperació
econòmica.
I hem de procurar que el desencís no segueixi minant l’autoconfiança. Perquè la confiança
en la nostra capacitat de superació és el motor més potent (encara que sigui intangible) de
tots els que necessitem posar en marxa i per sortir de la crisi.
També ha estat (i serà) decisiva la determinació amb què el Govern de la Generalitat ha
actuat per afrontar la situació econòmica i les seves principals conseqüències.
La nostra actitud, fins avui, no ha estat ni passiva ni resignada, sinó tot el contrari. Ho avalen
les mesures que de forma successiva hem anat adoptant, de les quals el conseller Castells,
el conseller Huguet o jo mateix, hem anat donant compte, tant aquí a la Cambra com davant
els agents econòmics i socials del país.
Totes les mesures han tingut com objectius prioritaris, per una banda, pal·liar els efectes
econòmics i socials de la crisi; i per l’altra, impulsar els ferments d’innovació que ens han de
permetre avançar en la transformació del model.
Podríem dir que el Govern ha actuat al màxim de les seves possibilitats. Tant pel volum de
recursos mobilitzats, com en els àmbits d’actuació. Anant, a vegades, fins i tot més enllà
dels estrictes límits competencials.
Els ciutadans i ciutadanes de Catalunya, treballadors i empresaris, famílies i forces sindicals,
poden tenir la seguretat que aquesta seguirà sent la nostra conducta. Que no abaixarem la
guàrdia en cap moment, mantindrem el mateix nivell de compromís i prendrem noves
mesures, si és necessari i possible, fins que no es clarifiqui l’horitzó econòmic i tinguem la
certesa que el camí de la recuperació és més sòlid i estable.
Tot i que ja en varem parlar durant el plenari del mes de juliol, per precisar i ordenar el debat
és bo deixar constància, un cop més, del volum de recursos públics que el Govern de
Catalunya ha mobilitzat per fer front a les dificultats econòmiques del país.
En total, són més de 9.200 M€, que suposen al voltant d’un 4,2% del nostre PIB. Una
aportació realment important i meritòria si la comparem amb el que han fet altres governs i,
fins i tot més enllà, alguns dels països del nostre entorn.
- Més de la meitat d’aquests recursos, s’han mobilitzat en forma de préstecs i avals per
atenuar les restriccions dels mercats crediticis, especialment per a empreses –i en menor
mesura- famílies i persones.
- Prop d’un terç, és a dir, uns 3.000 M€, han estat despeses i inversions extraordinàries de la
Generalitat, amb un marcat caràcter contra-cíclic, per ajudar els diferents sectors a suportar
la caiguda.
- I 1.250 M€, són els recursos públics que es poden considerar mobilitzats o aportats a la
lluita contra la crisi, a base de mesures d’austeritat pressupostària i de simplificació
regulatòria i administrativa.
El Govern ha treballat a consciència, analitzant cas per cas de manera minuciosa i detallada;
avaluant totes les alternatives possibles.
Tot plegat ha exigit un gran esforç, però ha permès resoldre situacions empresarials i
sectorials molt difícils.
Hi ha hagut molts casos abordats positivament. Però n’hi ha dos que han tingut un major
ressò públic: el sector financer i el sector de l’automoció.
El cas del sector financer té una rellevància significativa, en haver estat l’epicentre del
terratrèmol financer mundial. Un daltabaix del que els nostres bancs i caixes no s’han pogut
aïllar totalment, malgrat que el bon funcionament de la regulació prudencial del Banc
d’Espanya, en aquest cas sí que ha evitat una cosa que hem vist en altres països, com són
els processos massius de capitalització a compte dels pressupostos públics.
Tanmateix, la crisi financera, al cap i a la fi, ha accelerat un procés de concentració sectorial
que ha de permetre les nostres entitats adaptar-se a la nova realitat internacional.
Un procés impulsat des dels governs i decidit en definitiva pels òrgans directius de les caixes
d’estalvis. El Govern de Catalunya ha assumit, en tot moment i en funció de les nostres
competències en aquesta matèria, la responsabilitat d’acompanyar, vetllant per la defensa
dels interessos de les entitats i dels ciutadans catalans, i hem expressat clarament la nostra
aposta clara per mantenir el pes del nostre sector financer. Tothom hauria de fer un esforç
de no politització partidista d’aquest procés.
L’altre exemple és el del sector de l’automoció. La situació també és prou coneguda per tots
vostès i n’hem parlat abastament aquí a la cambra. Precisament fa un any moltes veus
apuntaven que les perspectives de futur de les dues companyies de referència del sector
eren molt dolentes. I era evident que un futur incert per a Seat i Nissan posava també en
perill la resta d’empreses del sector.
Avui podem afirmar que l’actuació concertada d’institucions públiques, econòmiques i
sindicals, ha permès garantir la continuïtat d’un sector estratègic per a la nostra economia.
Les coses estan ara més ben encarrilades. La qual cosa no vol dir que no siguin possibles
noves etapes de dificultats.
Sigui com sigui, crec que hem fet el que calia. Tot i que no ha estat un camí fàcil.
Hem sabut liderar la reacció col·lectiva de la societat catalana, hem fet del diàleg exigent
una bandera, hem procurat comprometre tothom en la causa comuna d’un pla de viabilitat, i
que hi hagués un horitzó de futur.
Hem estat rigorosos i lleials en la negociació, i ponderats en la mediació. I hem pres, des del
Govern, les mesures que consideràvem necessàries i possibles.
La decisió de SEAT de fabricar a Catalunya l’Audi Q3 es pot considerar el paradigma d’un
bon treball, repeteixo, col·lectiu. En el que l’actuació responsable de les forces sindicals hi va
tenir molt a veure.
Ara bé, com hem dit en multitud d’ocasions, aquest conjunt de mesures preses fins ara i les
que puguem anar prenent i prendrem els propers mesos, no són suficients, tot i que ajuden, i
són imprescindibles per fer evolucionar el nostre model productiu cap al canvi necessari. Ja
era necessari fa un any i, en l’escenari de sortida de la crisi, serà imprescindible.
Un treball de fons iniciat durant l’anterior legislatura, quan encara teníem unes taxes de
creixement molt positives. L’any 2005, amb l’impuls del Govern del president Maragall es va
posar en marxa el procés que havia de desembocar en l’Acord Estratègic a partir de la
constatació dels senyals d’esgotament que donava el nostre model de creixement i
desenvolupament econòmic.
Aquell acord va suposar l’assentament de les bases per a la transformació del model, un full
de ruta i un àmbit d’expressió i de debat de propostes per a l’enfortiment de la nostra
economia.
Però va suposar alguna cosa més: va suposar l’inici d’una nova manera d’entendre la
governació de Catalunya. Més sensible i dialogant.
Un camí per assolir els grans acords de país, que, amb un esperit semblant, hem aplicat als
altres pactes que han seguit l’Acord: el d’Educació, el d’Habitatge, el d’Immigració, el de
Recerca i, espero que ben aviat, el d’Infraestructures. Més endavant hi faré referència
novament.
Crec que aquesta manera d’abordar els grans temes és idònia per garantir l’estabilitat. I si
una cosa cal millorar a la nostra societat, és reforçar l’estabilitat, generar confiança i sumar
les aliances necessàries. És el que fa falta, potser encara més, al conjunt de la societat
espanyola, per abordar el conjunt de reformes estructurals necessàries per fer evolucionar
en la direcció adequada el model econòmic per superar la crisi actual i conjurar els riscos de
noves recaigudes de les que podria ser més difícil refer-se.
Des del Govern de Catalunya col·laborarem, modestament, aportant aquest know how, que
podria ser de molta utilitat si es donessin les condicions prèvies que, avui per avui, no es
donen.
En els darrers mesos he exposat en ocasions diverses la meva visió sobre quines eren les
reformes estructurals que l’economia espanyola necessita. I que el govern central (i en
alguns casos la Comissió Europea) hauria d’abordar.
He parlat de la necessitat de reformes, tant en el Sistema de Relacions Laborals, com en el
Sistema de Pensions Públiques.
He parlat de reformes, igualment necessàries, en l’Educació, la Formació Professional i la
Universitària.
I he fet referència, també, a la incidència en determinats Sectors Regulats, com per
exemple el sector serveis, el sector del transport i el sector energètic.
Altres han parlat també de la necessitat de reformes, però no en el mateix sentit, ni amb els
mateixos objectius i propòsits.
En alguns casos és tan evident que, per exemple, mentre els uns parlem de la conveniència
de trobar mecanismes per facilitar la contractació, altres pensen només a abaratir els costos
de l’acomiadament.
Totes les reformes s’han d’abordar després de considerar les condicions socials i polítiques
de la seva maduració, així com els ritmes del seu plantejament i aplicació.
Hi ha sectors que només necessiten fer una posada al dia, una real evolució cap a escenaris
de major efectivitat i eficiència. Són sectors madurs, però amb un recorregut raonable i
possible encara, i que no podem confondre amb sectors obsolets o sense futur.
En el futur tot serà diferent, però no serà pas tot nou. D’acord amb les estimacions de la
Comissió Europea, d’aquí a deu anys, només una de cada cinc noves ocupacions es podrà
considerar efectivament nova. Les altres quatre correspondran encara a la substitució de
persones que es vagin retirant del mercat de treball.
La transformació del nostre model productiu afectarà a tothom -treballadors, empreses i
administracions públiques- i exigirà un esforç continuat d’adaptació.
I aquí és on tenim el gran repte: Fer aquesta transformació amb i per la gent, amb i per al
conjunt de la societat catalana, garantint en tot moment que els esforços exigits són alhora
ambiciosos i assumibles.
Ambiciosos; perquè el context competitiu global no ens deixa altra opció. I assumibles,
perquè hem de saber garantir que totes les empreses i tots els treballadors s’adapten al
ritme transformador que els exigim.
Les reformes donen els resultats, no a curt, sinó a mig i a llarg termini, i desgraciadament es
pensa molt en el curt termini, especialment des de l’oposició. Això no facilita les mateixes, tot
i que siguin necessàries i fins i tot algunes d’elles urgents.
En aquesta mateixa cambra, en d’altres legislatures, el president de la Generalitat havia
defensat amb orgull l’aportació catalana a l’estabilitat necessària per superar períodes de
crisi econòmica. Doncs bé, ara som a les mateixes: Catalunya pot fer i li convé fer una
aportació decisiva a la governabilitat per superar millor i en millors condicions la crisi.
És en interès de la societat catalana que podem i hem de fer la nostra aportació. I, en aquest
sentit, volia deixar clar que no accepto ni acceptaré passivament que, allò que fa quinze
anys eren aportacions responsables a la governabilitat, ara sigui considerat i menystingut,
en un sentit negatiu, com un senyal de submissió i renúncia.
Tornant a les nostres responsabilitats més directes.
Ara, a Catalunya, és moment de perseverar en la línia empresa, especialment amb el
principal instrument amb què compta el Govern que són els Pressupostos.
Vull avançar, només, les principals orientacions dels Pressupostos del 2010 que,
lògicament, tindran com a màxima prioritat pal·liar les conseqüències de la crisi i impulsar la
recuperació econòmica.
Aprofundint en la inflexió donada a la nostra acció de govern a causa de la crisi i que ens
obliga a reavaluar i resituar els objectius previstos en el Pla de Govern, reordenant prioritats
i calendaris. Això varem fer tot just fa uns mesos.
Tres notes caracteritzaran els Pressupostos de 2010: l’austeritat, el manteniment de les
polítiques que ens garanteixen el futur i el compromís d’atendre les necessitats
econòmiques i socials derivades de la crisi.
L’austeritat pressupostària ens ve obligada per la disminució dels recursos disponibles,
deguda a la minoració de les nostres fonts d’ingressos. Una minoració que es veu pal·liada,
però no compensada del tot, pels recursos addicionals que ens proporciona el nou
finançament.
En tot cas, es tracta de perseverar en el camí emprés amb el reajustament efectuat en el
Pressupost de 2009 el passat mes de juliol.
Una austeritat que afectarà principalment a la despesa corrent, no vinculada a l’atenció a les
persones o la despesa social, i que, pel que fa a les despeses de personal, seguirà una línia
de contenció.
Però més enllà de l’austeritat dictada per la situació de profunda crisi, crec que seria una
imprudència seguir actuant com si el país en general (i els ingressos públics també) hagi de
tornar, un cop passada la crisi, a una nova època de vaques grasses. Això tardarà.
Ens haurem d’acostumar a viure tots plegats amb els recursos justos per a garantir el que és
imprescindible, evitant despeses no estrictament necessàries. Cal que tothom sigui
conscient d’això. I en aquestes noves circumstàncies el comportament de les
administracions públiques ha de ser exemplar.
Aquests darrers dies s’ha parlat profusament dels informes, estudis, assessoraments i
consultories encarregades per l’administració de la Generalitat, i sobre la conveniència o
utilitat d’alguns d’ells. Altres, la majoria, com vostès saben són perceptius i obligatoris per
llei.
Permetin-me que deixi clares algunes coses a propòsit d’aquesta qüestió:
‐ El Govern ha retallat, ja l’any 2008 i respecte a l’anterior, i més encara aquest any,
les partides pressupostàries destinades a aquest tipus de despesa.
‐ Si s’ha dut a terme una auditoria sobre els treballs realitzats en un determinat
exercici és per decisió i voluntat expressa de qui els parla, i del seu Govern, tal com
vaig anunciar, davant aquesta cambra, fa més d’un any.
‐ El contingut d’aquestes auditories confirmen que no hi ha cap actuació irregular o
il·legal, tot i contenir algunes observacions crítiques, en un determinat percentatge,
en l’actuació del govern respecte a aquests treballs.
‐ I si s’ha donat a conèixer és pel nostre absolut compromís amb la transparència i el
rendiment de comptes.
‐ En etapes anteriors ni es podien conèixer tots els informes, no còpies, ni s’auditaven
internament, ni es responia a les preguntes dels diputats.
Ara bé: el Govern és conscient que encara ha de ser possible, en el futur, ajustar més
aquest tipus de despeses, millorar la seva gestió i pensa seguir-ho fent. I ho farà.
Crec que tenim l’obligació ineludible d’aprofitar aquesta situació, de crisi global, per a
revaluar la despesa pública i les prestacions associades, per reordenar les prioritats de les
nostres polítiques públiques. Pensant sobretot en la necessitat de fer més sostenible i més
eficient el nostre Estat del benestar. I no pretendre que pugui ser inqüestionable un
creixement exponencial dels serveis i, per tant, dels costos.
De moment deixo aquesta qüestió apuntada per recuperar-la més endavant quan els parli de
la resposta social a la crisi.
En tot cas, aquesta reordenació de les nostres prioritats no és un exercici teòric ni una
decisió que puguem posposar indefinidament. Ben al contrari. És una decisió que estem
obligats a prendre ara.
El Govern de Catalunya ha fet l’opció, en el marc de restricció pressupostària en el que ens
movem, de donar prioritat a les polítiques relacionades directament amb la formació i la
innovació i a les polítiques destinades a minorar els efectes econòmics i socials de la crisi.
Són dues prioritats coherents amb la trajectòria del Govern d’Entesa i amb la nostra aposta
per millorar la competitivitat de la nostra economia i per evitar, alhora, que ningú quedi
exclòs del progrés col·lectiu.
Combinar aquestes dues prioritats no és fàcil ni còmode, però és el que cal fer, és el que el
país necessita per assegurar-se el progrés econòmic i per garantir la cohesió social.
Per tant, seria una insensatesa, ara, fer marxa enrere en les polítiques per millorar la nostra
competitivitat i transformar el model productiu.
Polítiques que es troben definides en l’Acord Estratègic, en els Pactes Nacionals per a la
Recerca i la Innovació, en el d’Infraestructures, així com en la Llei d’Educació de Catalunya.
Per tant, mantindrem aquest esforç en la línia prevista que ara els anunciava.
Ampliarem els recursos destinats a la formació, molt especialment de les persones que
s’han quedat sense feina i en el marc dels plans locals anticrisi.
Impulsarem noves polítiques de suport a autònoms i emprenedors...
Per entendre’ns: volem associar els recursos obtinguts amb el nou finançament a les
polítiques orientades al futur, a rellançar la nostra economia, a millorar la nostra
competitivitat...
Els més de 34.000 M € previstos que suposa la concreció i aplicació, fins el 2013 del que es
preveia a la DA 3a. de l’Estatut, són recursos destinats a posar al dia les infraestructures, és
a dir, el nostre capital físic, recuperant un retard acumulat durant anys.
De la mateixa manera, una bona part dels recursos derivats de l’Acord de Finançament, han
de servir per preparar el nostre capital humà: educació, formació, i el nostre model econòmic
i productiu: recerca, innovació, internacionalització, etc.
D’aquesta manera aconseguirem, en pocs anys, preparar físicament i humanament, el
nostre país per a l’escenari més competitiu, que és el de la globalització.
L’altra gran prioritat és atendre les necessitats econòmiques i socials derivades de l’impacte
de la crisi en les persones, les famílies i les empreses.
Tenim el deure col·lectiu d’ajudar als qui ho estan passant malament, d’atendre les famílies
que tenen greus dificultats econòmiques, de facilitar el retorn al mercat de treball d’aquelles
persones que s’han quedat sense feina, de possibilitar el manteniment de l’activitat
econòmica.
Això es concretarà en un conjunt de mesures per donar suport a les famílies, en relació a les
beques-menjador, el lloguer d'habitatge i a les situacions de risc social.
Mesures que per assolir la plena eficàcia han d'aplicar-se en estreta col·laboració amb els
ajuntaments i les entitats del Tercer Sector.
Els ajuntaments estan essent, com sempre, l’administració que més durament ha de
treballar per ajudar les famílies fortament afectades per la crisi. És un tema que conec
sobradament, com vostès saben.
Per això el Govern vol que el màxim de recursos mobilitzables possible, dels destinats a
polítiques socials, es vehiculin a través dels ajuntaments. En aquesta direcció, com dic,
aniran algunes de les mesures específiques que, com a complement a les preses els darrers
mesos, prendrà el Govern les properes setmanes i mesos.
Seran ajuts que complementaran l’esforç que la Generalitat ha fet, els darrers anys, per
incrementar els recursos destinats a les corporacions locals. Uns recursos que hauran
passat de 371 M€ el 2003, a 1038 M€, de recursos propis de la Generalitat, aquest any
2009, malgrat la crisi i la caiguda dels nostres ingressos.
Fins ara hem fet bandera de l’objectiu d’evitar que ningú quedi al marge, que tothom seguís i
pogués tenir una oportunitat per superar els moments de dificultat. I ho seguirem fent, anant
al límit de les nostres possibilitats de dèficit.
Però també vull deixar dit ben clarament que, mentre que la prioritat de millorar la nostra
competitivitat és una prioritat a mantenir en el mig i el llarg termini, la prioritat d’ajudar a les
persones i als sectors més perjudicats per la crisi ha de tenir un horitzó temporal limitat.
Esperem.
Les ajudes i els plans cessaran a mesura que vagin desapareixent les circumstàncies que
els han fet necessaris, que els fan necessari.
Per dir-ho clar: no volem consolidar una despesa que només es justifica en moment de crisi.
No volem convertir-nos en un país subsidiat, amb una economia i una societat cada cop més
dependents dels recursos públics. No és aquesta la realitat avui, no ho serà en el futur.
I no ho volem perquè un increment desmesurat i desordenat de la despesa pública ens
impediria consolidar i fer sostenible el nostre Estat del benestar.
Per què no podríem mantenir les prestacions bàsiques ni posar-les al dia. I a la llarga,
comprometríem fins i tot l’esforç inversor que necessitem per seguir posant les nostres
infraestructures i els nostres equipaments al nivell que exigeix una economia més
competitiva.
En síntesi, doncs, els Pressupostos de la Generalitat per a l’any que ve s’adequaran a tres
criteris:
Primer: Austeritat en la despesa corrent,
Segon: Continuïtat amb l’aposta per les polítiques de millora de la competitivitat,
i Tercer: Atenció, fins al límit possible, cap a les necessitats econòmiques i socials derivades
de la crisi.
Fins aquí la meva exposició sobre com el Govern està afrontant el problema més greu que
avui pateixen els nostres conciutadans.
Insisteixo en el que he dit altres vegades, res –i quan dic res vull dir res- ens distraurà de la
nostra principal obligació, focalitzada en
‐ treballar fins a l’extenuació per minimitzar els efectes econòmics i socials de la crisi,
per escurçar en la mesura del possible la seva durada,
‐ estimular la recuperació que ens torni al camí de la prosperitat,
‐ i impulsar un nou model de progrés que sigui sostenible econòmicament i
ecològicament.
La proximitat del proper procés electoral no ens impedirà mantenir aquest compromís. Les
properes eleccions, i els legítims interessos dels partits, no poden passar per damunt de la
responsabilitat del Govern en actuar contingudament i amb el rumb fixat; i de la
responsabilitat de l’Oposició per col·laborar amb el Govern en els afers del país. Qui faci
càlculs polítics a costa de la crisi, o utilitzant-la com a arma electoral, s’equivocaria de dalt a
baix; perquè no només perjudicarà al país, sinó que de retruc es perjudicarà a ell mateix.
Senyores i senyors diputats:
El nostre comportament com a polítics, al govern i a l’oposició, ha rebut sovint un judici molt
crític d’una part de la ciutadania. Els mesos que venen aquesta mirada serà més severa
encara. I seria convenient que tinguéssim això present d’ara endavant. Evitant convertir, ja
des d’ara, la lògica confrontació govern oposició, i la singularització de projectes polítics, en
un espectacle que, per poc que ens descuidem, podria esdevenir lamentable.
Crec que la situació real amb què es troba avui Catalunya obliga a un gran esforç de
solidaritat i de generositat, de totes les forces polítiques, de les institucions públiques, dels
agents econòmics i socials. És per això que, més enllà, de l’acció pública i dels esforços
individuals de persones, famílies i empreses, crec que és imprescindible assolir acords
econòmics i socials que expressin la determinació col·lectiva per superar la crisi i la
solidaritat, com el recent Acord de Mesures per l’Ocupació Juvenil.
Estem treballant per a aprofundir i ampliar aquests acords a casa nostra i espero que ben
aviat puguem presentar resultats concrets. Mentre es discuteix, en altres espais i contextos,
sobre grans pactes; nosaltres hem d’anar fent acords reals, concrets, segurament més
modestos, però decisius en la vida socioeconòmica de Catalunya.
Com ja he dit fa una estona, la prioritat atorgada a les accions per combatre els efectes de la
crisi i a impulsar la recuperació, no és un producte en el buit, sinó que està emmarcada en el
conjunt d’una obra de govern de llarg abast i d’un gruix molt considerable.
En els propers minuts pretenc repassar els elements que considero més significatius de
l'acció del Govern realitzada en els darrers dotze mesos.
De manera telegràfica n’he enumerat alguns el primer minut d’aquesta intervenció.
Crec honestament que en molts aspectes aquest ha estat un any excepcional per la densitat
de l’obra de Govern executada.
Ha estat un any en el qual s'han combinat, com en molt poques legislatures dels trenta anys
del nostre autogovern, les noves iniciatives del Govern, l'entrada en servei d'infraestructures
cabdals i la culminació de projectes que venien d’un llarg recorregut.
Aquesta coincidència temporal no es deu, però, a un caprici de l’atzar. És la conseqüència
lògica d’un procés de treball i representa el punt de maduresa d’unes polítiques que estan
fent possible una transformació substancial de Catalunya en molts aspectes. És el fruit de
molta feina, planificada, acumulada i executada en els darrers anys.
La culminació d’aquests projectes configura el conjunt de les fites que marquen el relleu i la
fesomia de l’horitzó present i van conformant el futur de Catalunya.
Senyores diputades, Senyors diputats,
Sovint els governs s'adjudiquen la paternitat d'idees que en realitat són producte del
pensament o la iniciativa de professionals, ciutadans, entitats que des de moltes disciplines i
àmbits –també el govern, també els partits polítics- ja havien elaborat i proposat, a vegades
molt temps enrere.
És especialment instructiu en aquest sentit rellegir, per exemple, el Pla de Camins que l'any
35 va redactar Victorià Muñoz per a la Generalitat Republicana, en un moment convuls, per
veure com l'articulació del país que aleshores plantejava, en molts casos, encara avui, el
continuem executant.
El principal partit de l'oposició transforma en acusació al govern, el fet d’acabar només allò
que anteriors executius de Convergència i Unió van deixar projectat o començat... o
imaginat. Però quan es governa al servei del país, acabar –o millor dit, si volen, acabar bé o
recomençar millor- projectes d’interès general és una responsabilitat indefugible.
Bé, jo no vull entrar en polèmiques -tot i que hi hauria raons, moltes raons, per fer-ho- sobre
les condicions en què ens van lliurar molts d’aquests projectes, que en alguns casos han
hagut de ser profundament reformulats. I fins i tot sobre la idoneïtat d’algun d’ells.
Però sí que vull dir que crec en la continuïtat bàsica de l'acció dels governs. S’hi poden
afegir aportacions, introduir novetats. I s’elaboren projectes nous a partir d’una planificació
necessària, però cap govern seriós, de cap país, no pot pretendre iniciar-ho tot partint de
zero. Seria una greu irresponsabilitat.
I aquest ha estat el nostre tarannà: mantenir decisions que venien del passat, i alhora pactar
amb l’oposició -fins on ha estat possible- i amb els agents econòmics i socials del país, els
projectes que hem considerat més rellevants pel futur de Catalunya.
Amb el propòsit d’assegurar l'estabilitat necessària per fer possibles les grans polítiques de
país, les polítiques a llarg termini, les polítiques decisives que determinen el progrés de
Catalunya.
Fins avui, a més dels dos signats la legislatura anterior, hem signat ja tres pactes nacionals
dels quatre que, després d’una sèrie de converses amb els diferents partits, vaig plantejar a
tots els estaments del país. En dos d’ells hem pogut signar tots els grups. Me’n felicito
especialment.
El darrer pacte nacional, el d’infraestructures, com vostès saben està llest per ser rubricat
per molts dels principals agents concernits i implicats en la negociació, que ja hi han donat el
seu vist-i-plau.
No he volgut precipitar la signatura pública perquè volíem, en aquest debat d’orientació de la
política general, convidar novament a les forces polítiques que fins ara no han s’han mostrat
favorables a l’acord, que reconsiderin la seva posició.
Seria una llàstima no comptar amb la seva presència en el moment de signar uns
compromisos de tanta transcendència, amb un horitzó de mig i llarg termini. Especialment si
compartim gairebé, no dic el 100 %, però una part molt important del diagnòstic sobre la
situació.
A més a més, si hem estat capaços d’acordar alguns dels grans pactes de la legislatura,
com el de la Immigració i la Recerca...
Si hem votat conjuntament algunes lleis importants com ho és la Llei d’Educació...
Si hem votat conjuntament, amb el principal partit de l’oposició, pràcticament el 60%,
exactament 30 de 52, de les lleis impulsades pel Govern i debatudes en aquesta Cambra...
Em costa de veure, francament, altra raó que la merament conjuntural, tacticista i
electoralista per oposar-se a un Pacte com el d’Infraestructures, que compta amb el suport
de la majoria dels agents econòmics i socials del territori.
És tantíssim més el que ens uneix que el que ens separa, que es fa realment
incomprensible, després de les aportacions que hi ha fet, ara la principal força política de
l’oposició no vulgui acabar de fer seu aquest compromís amb el desenvolupament futur de
les nostres infraestructures.
Crec, sincerament, que s’equivocaran si fan de nou el que van fer amb motiu de l’Acord de
Finançament. Quedar-se sols o acompanyats, vostès ja m’entenen.
Les raons i arguments de cadascú han estat exposats abastament durant mesos.
Em reafirmo amb el què els deia abans: no és el monopoli de les idees i dels projectes el
que ha de reivindicar un Govern. No és el monopoli, sinó la capacitat també, a part de les
idees i dels projectes. de fer efectiva la seva viabilitat política, social, tècnica i financera.
També això.
Una tasca sempre difícil, en totes les èpoques, perquè exigeix prioritzar els recursos,
vertebrar grans equips de persones, i vetllar per no comprometre els pressupostos dels
temps futurs, més enllà del necessari, ni deixar ferides en els col·lectius o els territoris.
És sobretot en aquest sentit, que vull reiterar ara, un a un, alguns dels principals elements
que al meu entendre, han suposat, en àmbits ben diversos, aportacions profundes i
decisives a la transformació del país.
Són els que els he enunciat en començar la meva intervenció.
Hi ha projectes acabats després d’anys de treball i obres, fites rellevants en projectes de
llarg abast, lleis que obren la porta a una nova etapa en àmbits ben definits i que aquest
govern i els que vindran en el futur hauran d’anar aplicant progressivament.
1.- En primer lloc, vull situar l'entrada en servei de les primeres hectàrees regables del
Segarra-Garrigues. De tots, és segurament el projecte amb més càrrega històrica, amb més
valor simbòlic per a un territori.
És cert que aquesta entrada en funcionament s'ha produït en una petita part del que és el
projecte, però enmig de moltes dificultats, i condicionats per uns processos judicials oberts a
Europa el 1999 i al 2001 amb dues sentències condemnatòries del Tribunal Europeu de
Justícia.
Però el Govern de la Generalitat, amb la col·laboració del govern central, ho han afrontat des
de la responsabilitat. Podíem haver caigut en la temptació de fer populisme, però hauríem
posat en perill el futur del conjunt de l'obra. I de retruc la imatge del Govern de Catalunya
davant de la Unió Europea. A partir d’ara tot serà més senzill, encara que queda molta feina
per fer.
Falta molt de temps per arribar a engegar el rec de la darrera hectàrea planificada,
certament. L'esforç es podrà fer en condicions segures, amb l'horitzó clar. Això és el que
desitjo, pel que hem treballat i continuem treballant.
Convido els ciutadans de Catalunya a veure in situ les obres del Segarra-Garrigues. És,
probablement, l'actuació de transformació territorial més important d'Europa, que hi ha en
marxa en aquests moments, i s’està fent amb un gran respecte pel patrimoni natural i,
alhora, amb respecte a la normativa europea. Aquest ha estat el procés de reconducció que
hem fet.
El canal aportarà aigua, però també infraestructura elèctrica i de telecomunicacions. És a dir,
els factors bàsics per a que puguin sorgir les iniciatives empresarials, agrícoles o no, que
aquestes comarques necessiten.
I és de justícia, tanmateix, reconèixer la situació difícil que travessa en aquests moments un
sector important de la pagesia, lligada a què ens trobem en una fase de preus baixos, ja
sigui en la fruita de pinyol, el vi, la llet o l’avellana. Algunes pràctiques de mercat, així com
efectes col·laterals de la crisi econòmica hi tenen a veure.
El Govern seguirà treballant per trobar mecanismes de suport al món de la pagesia i del
camp, a l’agricultura, al turisme rural, en definitiva, a aquell sector de la nostra societat que
fa una aportació qualitativament tan important al que Catalunya és avui.
2.- Hem inaugurat la dessalinitzadora del Prat. El país ha girat pàgina dels temps que la
seva àrea metropolitana principal, Barcelona, la cinquena d’Europa, corria el risc de trobarse
amb restriccions que comprometien greument la seva competitivitat i la qualitat de vida
dels seus ciutadans.
Aquest risc s’ha acabat. S’ha superat. I la dessalinitzadora és l'emblema d’un extens conjunt
de mesures ja implantades o en desplegament, i que a mig termini reequilibraran els usos de
l'aigua en les conques internes de Catalunya.
Per exemple, l’any vinent estarà molt avançada la connexió Fontsanta-Trinitat que permetrà
gestionar unitàriament el conjunt de l’aigua de les conques del Ter i el Llobregat i de les
dessalinitzadores.
3.- Garantia i qualitat eren també els vectors que guiaven els articles de la llei que en
matèria de sector elèctric aquesta cambra va aprovar el desembre passat.
L'apagada de juliol 2007 va posar en evidència la fragilitat amb què es prestava un servei
essencial. I l'ordenament en vigor no protegia prou els consumidors.
La nova llei, elevant els estàndards tècnics de les xarxes dels operadors de distribució, fixant
temps màxims de reposició de servei, establint procediments preventius basats en la
transparència de la xarxa cap a l'administració, i actualitzant el règim sancionador al nivell
real dels greuges causats per les interrupcions del subministrament, dota Catalunya d'un
marc que garanteix als ciutadans i a les empreses fer les seves inversions amb la fiabilitat
racionalment exigible.
El Govern avançarà ara substancialment en la promoció de les energies renovables, gràcies
al decret aprovat la setmana passada mateix. En els propers mesos, doblarem
aproximadament la potència d’energies verdes en servei.
4.- Un altre instrument per canviar situacions molt enquistades és la Llei de les
urbanitzacions de baixa densitat, aprovada per aquesta cambra a la primavera.
La llei traça i obre un camí per solucionar un problema que afecta moltes persones i àrees
molt extenses del territori. Que ha estat un maldecap durant trenta anys per molts alcaldes,
que no disposaven d'un instrument específic per fer-hi front.
Una llei, doncs, que clarifica per fi les obligacions urbanístiques dels propietaris, i facilita el
finançament de les obres, que caldrà fer, en benefici de la qualitat de vida dels residents i
del respecte a l'entorn.
Aquest juliol hem publicat la primera convocatòria de subvencions per a l’elaboració dels
programes d’adequació urbanística.
M’aturo un moment aquí per fer una reflexió. Acabo d’esmentar la dessalinitzadora, la llei del
sector elèctric i la d’urbanitzacions de baixa densitat. Hi podria afegir altres actuacions, com
la Llei de Barris, que ha arribat a la sisena convocatòria i més de cent barris i nuclis urbans
beneficiats, o la protecció i ordenació del sistema costaner. Tant se val.
Són actuacions que donen resposta a necessitats que venen de lluny. Que s’haurien d’haver
plantejat, discutit, aprovat i executat, algunes d’elles fa molt de temps.
Les sequeres no han arribat amb aquest Govern. La dessalinitzadora, sí.
La degradació dels barris no va arribar amb aquest Govern. La llei de Barris sí.
Les deficiències de la xarxa de distribució elèctrica no han aparegut fa dos anys. La llei que
hi posa exigència, ordre i control, sí.
L'urbanisme que va degradar moltes poblacions amb urbanitzacions il·legals va començar fa
moltes dècades. La llei que tractarà de corregir aquest greu problema, el de les
urbanitzacions il·legals, és d’ara.
Són només alguns exemples d’una continuïtat institucional que no ha estat possible. Perquè
hem hagut d’actuar, en molts casos, a partir del no res o d’una base molt pobra.
5.- Sí que podem parlar d’obres iniciades fa anys i fruit de la inversió de l’Estat a Catalunya
en el cas de l'obertura de la terminal T1. Que ve de lluny, entre altres coses perquè la
primera pedra es va posar tot just el dia abans del debat d’investidura, si no m’equivoco, del
president Maragall.
És cert que no s'ha pagat amb el pressupost de la Generalitat, però mereix figurar en
aquesta relació, perquè és el resultat de l’exigència dels seus representants públics i del
clam de tota la societat per tenir una infraestructura aeroportuària que permeti a Catalunya
explotar tot el seu potencial, en el marc de la nova economia global.
En termes quantitatius la T1 suposa el mateix que tenir un segon aeroport sencer, amb
l'avantatge de no haver-lo hagut de fer lluny de la ciutat, com han fet altres com Milà o París.
Barcelona ja té l'aeroport que es mereixen el seu present i el seu futur.
La conjunció –no casual- d’aquesta inauguració amb moviments empresarials en el sector
aeronàutic, alguns d'ells dinamitzats des del Govern, fan preveure uns propers anys de
creixement, malgrat la crisi, sostingut de viatgers, especialment si la crisi es va superar.
Perquè les noves estratègies operatives d'aquestes companyies, en el marc de les seves
aliances, juntament amb la promoció sistemàtica de l'aeroport del Prat -que ja es duu a
terme des del Comitè de Rutes Aèries- i la propera participació dels actors catalans, estic
convençut de la Generalitat i d’altres, en la gestió de l'aeroport són la combinació de factors
que farà possible que el nostre principal aeroport, que ja és líder en el nombre total de
destinacions diferents que cobreix, superi paulatinament també el seu retard en vols
intercontinentals.
Igualment, com saben tots els lleidatans, les obres de l’aeroport de Lleida-Alguaire estan tan
avançades que esperem poder inaugurar aquesta nova infraestructura abans d’acabar el
2009.
6.- L'entrada en servei del túnel de Bracons, i de l’eix Vic-Olot sencer és igual, a un altre
nivell, a un moviment de fons en l'estructura de comunicacions del país. La Garrotxa
s'apropa a una part de Catalunya que li quedava injustament distant.
Alguns altres grans eixos viaris finalitzaran aviat, com per exemple el tram fins a Sant Quirze
de Besora de la C-17.
7.- La Llei d'Educació pren la seva força tant del seu text, de la llavor de millora que
contenen els seus articles, com de l'amplíssim recolzament amb que va ser aprovada. Tot i
que, òbviament, vostès saben que m’hagués agradat que en tingués encara més.
Ha estat pensada i serà una llei per molts anys. I sabem que prefigura el servei públic
educatiu modern i excel·lent que la societat reclama. El llarg debat sobre la llei d'educació ha
tingut la gran virtut de situar el futur d'aquest servei en primeríssima fila de les expectatives
dels ciutadans. La llei s'ha començat a desplegar des d'aquest mateix curs i els garanteixo
una elevada velocitat de creuer en l'aprovació de la normativa derivada que s’hi preveu.
I per part nostra seguirem amb el rumb traçat de fer de nou o remodelar vora de 100 escoles
per curs com hem fet fins ara. Aquest darrer any, sense anar més lluny, entre noves i grans
remodelacions, 104.
8.- El nou Hospital de Sant Pau té el doble valor de renovar en profunditat l'equipament
sanitari de referència per centenars de milers de ciutadans, alhora que permet que un dels
nostres principals patrimonis arquitectònics esdevinguin el nou centre on bulliran moltes de
les iniciatives que han començat a concretar-se arran de la designació de Barcelona com a
seu de la Unió per la Mediterrània.
Es consolida així, definitivament, el rol principal que desitjàvem per a Catalunya, a través de
la seva capital, en les relacions internacionals dins l'espai del món que ocupem.
L’any que ve inaugurarem el nous hospitals de Sant Joan Despí i de Mollet, i cap a final
d’any el de Reus. 9, entre altres.
9.- El desplegament del Cos de Mossos d'Esquadra al Camp de Tarragona i les Terres de
l'Ebre que ha permès finalitzar un procés de molt forta càrrega simbòlica. Però vull subratllar,
també, la tenacitat i l'esforç de moltes persones que han permès que cada mes de
novembre, durant aquests anys, amb una precisió encomiable, de metrònom, s'hagin anat
inaugurant comissaries i la resta dels mitjans materials que requereix l’activitat policial.
O la tasca de l'Institut de Seguretat que ha anat formant, any rere any, ciutadans en l'ofici
de policies perquè el calendari de desplegament no s'estronqués, sense rebaixar l'estàndard
d'exigència.
A partir d'ara podrem valorar els índexs i els nivells d'èxit en matèria de seguretat, que és el
que de debò ho hem vingut fet fins ara amb resultats com saben molt positius, i ho
continuarem fent ara perquè és el que en realitat importa als ciutadans.
Si més no, en poques setmanes inaugurarem també el complex central Egara, a Sabadell,
que podríem anomenar la gran comissaria de Catalunya.
10.- No m'estendré en el model de finançament. Però sí que vull fer-hi una breu referència
per situar-lo en aquesta relació de fets del Govern d’aquest darrer any.
Per afirmar, d’entrada, que un èxit col·lectiu d’aquesta magnitud, aconseguit amb el lideratge
inqüestionable del Govern, justificaria, per si sol, un balanç de legislatura.
En el Ple Extraordinari que varem celebrar el 24 de juliol, vaig donar les tres principals raons
per les que considerava, que es tracta d’un bon acord:
1a.- Perquè s’ajusta als criteris previstos a l’Estatut i desplega totes les seves potencialitats.
2a.- Perquè s’ha assolit en unes circumstàncies complicades, en plena crisi econòmica i
havent de superar multitud d’obstacles i d’inèrcies polítiques i, novament, amb una dura
campanya en contra de les legítimes pretensions de Catalunya.
3a.- Perquè hem aconseguit capgirar la lògica general dels models anteriors, en acotar
l’aplicació del principi de solidaritat als serveis bàsics de l’Estat del Benestar, com diu
l’Estatut. I perquè el propi model té garantits els mecanismes que el fan estable,
actualitzable cada any, i revisable cada cinc.
Vaig afirmar i afirmo que l’acord dóna compliment a l’aspiració continguda a l’Estatut, de
millorar el nostre autogovern...
- Catalunya rep un tracte més just i equitatiu
- La Generalitat disposarà de més diners per poder atendre les necessitats de la
societat catalana.
- Tindrem més capacitat de decisió sobre els propis recursos.
- I redueix significativament el nostre dèficit fiscal.
Aquest acord és la victòria de les raons... i de les aliances. Sense les primeres no es lluita
fins el final, amb determinació, tenacitat i paciència. I sense les segones, la força moral no
es transforma en força política i en canvi social. Raons i aliances; arguments i complicitats.
Aquesta ha de ser la força de Catalunya.
11.- La Ciutat de la Justícia que va ser inaugurada al maig és, a més d’una obra senyera en
l’espai metropolità, el referent de tot l'esforç fet en la millora de les condicions materials de la
justícia, al llarg i ample del país. I que ha suposat també l’oportunitat d’introduir noves
formes més eficients de treball, amb l’aplicació sistemàtica de les noves tecnologies.
Tampoc aquí s’aturen les intervencions: al 2010 inaugurarem els edificis de Berga i Viella. I
al llarg d’aquest any n’hem inaugurat uns quants.
12.- L’acord pel traspàs del servei de rodalies i el compromís històric d’inversió en
infraestructura i maquinària de 4.000 milions d’euros per part del Govern de l’Estat són la
resposta a la situació inacceptable que varen patir els ciutadans l’any 2007. I sobretot la
prova inequívoca de la nostra aposta decidida per una política de mobilitat en la qual el
servei ferroviari jugui un paper central.
13.- L'aprovació de la fórmula jurídica de l'Euroregió com a agrupació regional dins de la
Unió Europea representa un pas important per a la seva operativitat, de manera que ha de
permetre obtenir recursos comunitaris per a projectes estratègics dels que tenim en comú,
per servir encara més de lobby, de motor d’impulsió de projectes comuns, segurament el
més conegut l'Eix Mediterrani, que finalment també ha estat adoptat com una prioritat pel
Govern espanyol. I també ho comença a ser per les autoritats comunitàries.
14.- I finalment, per cloure aquesta llista, vull afegir l’aprovació del Pla Marc de Mitigació del
Canvi Climàtic. La primera figura en aquesta matèria d’àmbit català, alineada amb les
demandes internacionals de responsabilitat col·lectiva envers el nostre planeta, però també
pensant en el futur del nostre teixit productiu, que sap que el canvi de paradigma que
suposa revisar les emissions en CO2 és en part una oportunitat de liderar nous escenaris de
mercat.
Aquest Pla Marc ens ha donat una presència a escala internacional que, unida a l’excel·lent
imatge de marca de Barcelona, han permès conduir cap al nostre país la trobada
internacional de màxim nivell que clourà els debats previs a la reunió de Copenhague. Els
avanço que a diferència del procés de Kyoto, el Govern de Catalunya participarà en
diferents fòrums per tal de fer el màxim d’aportacions al text final.
He deixat fora d’aquest exercici de síntesi, actuacions que he celebrat especialment, com
ara haver aconseguit, abans del termini fixat per la UE l’any 2000, la reducció del nivell
màxim de víctimes a la carretera.
Avui mor cada dia una persona menys a la carretera que fa deu anys. I no deixarem de
treballar per rebaixar més la xifra.
També podia haver-hi inclòs la Llei de fosses o la Llei de l’oficina anti-frau, que milloren el
sistema democràtic.
O la constitució del BioPol a l’Hospitalet o la signatura dels contractes-programa amb els
centres de Recerca, la recepta electrònica que millora el procés d’administració de fàrmacs,
també el programa 1X1 d’aules digitals o l’esforç que des del Departament de Governació
s’està fent per cobrir amb la TDT l’enorme majoria de les llars, al conjunt del país, i un llarg
etcètera.
O la pionera llei de centres de culte.
Igualment, podia haver descrit les respostes que duu a terme el Govern davant el repte del
compliment de la llei de la dependència que, tot i les dificultats, genera avui prestacions per
a més de 81.000 persones.
O que s’ha més que doblat el pressupost destinat als serveis socials, amb un increment del
117% entre el 2003 i el 2009.
O el decret aprovat aquest mateix matí pel Consell de Govern de desplegament de la llei de
suport a les famílies que ha explicat la consellera.
O la capacitat de resistir l’impacte de la crisi que ha tingut un sector clau de l’economia
catalana com el Turisme. Està resistint, però tots (els governs i agents) som conscients que
cal un procés d’adaptació a les noves circumstàncies. Varem tenir ocasió de recordar-ho fa
quinze dies, a l’Alt Empordà, amb motiu del Centenari de la Costa Brava.
O l’èxit de la cultura catalana al Festival de Guanajuato i a la Biennal de Venècia, gràcies al
treball tenaç i eficient de l’Institut Ramon Llull, convertit realment en el millor instrument de
promoció de la llengua i la cultura catalanes, amb el suport no exclusivament del govern de
Catalunya, sinó de moltes altres administracions.
En definitiva, senyores i senyors diputats, les actuacions a les que m’he referit dibuixen una
Catalunya...
‐ que recupera els seus dèficits i desequilibris en serveis essencials com l'aigua i
l'energia,
‐ que amb l’acció coordinada de les diferents administracions es vertebra amb noves
infraestructures que la projecten al món i que la relliguen internament,
‐ que modernitza els seus serveis públics,
‐ que completa la potència del seu autogovern amb un finançament just i amb
l'assumpció arreu d'una responsabilitat essencial com la seguretat pública
‐ i que adquireix noves competències, els nous reptes que li marca l'Estatut, com ara
el transport diari de centenars de milers de persones, a partir de l’1 de gener
‐ Una Catalunya que juga un rol central a la Mediterrània i que s'alia amb els seus
veïns per tenir una veu més forta a Europa.
‐ Una Catalunya que parla i participa per resoldre els problemes que més preocupen
arreu del món.
D’aquesta visió sintètica de l’acció de govern que els acabo de relatar, crec que se’n
desprèn, més enllà de la plena justificació de l’aposta política de les forces progressistes del
país pel Govern d’Entesa, una percepció de la fortalesa del nostre autogovern, en el qual les
institucions funcionen, les lleis es compleixen, els plans i programes s’executen... atenent les
aspiracions i demandes de la ciutadania.
No em sembla ni òbvia ni banal aquesta consideració, sobretot quan, des d’angles diversos,
s’alcen veus posant en qüestió la validesa de l’autogovern assolit.
Estic convençut que la normalitat democràtica que implica l’acció institucional continuada i,
concretament, l’acció de govern sostinguda i eficaç, és la millor manera de defensar el
nostre autogovern dels seus adversaris.
Estic convençut que el que realment ens enforteix i ens legitima és l’exercici constant de les
nostres facultats i competències, de manera que la legitimitat democràtica d’origen i la
legitimitat derivada de la pràctica i del costum, es complementen positivament per fer créixer
robustament la voluntat i les institucions que governen els afers col·lectius de la ciutadania
catalana.
He dit en començar que l’atenció prioritària a la situació econòmica no era contradictòria
amb la dedicació a vetllar per l’autogovern i més concretament pel desplegament de
l’Estatut. És més, crec que no hi ha qüestió, en plantejar la dicotomia lluita contra la crisi/
defensa de l’autogovern és un fals problema.
Fins ara no he fet altra cosa que parlar de l’autogovern, de com l’hem exercit, de com hem
utilitzar els instruments que ens proporciona.
Ara bé, també sóc conscient que la societat catalana viu amb preocupació la incertesa que
encara plana sobre l’Estatut de 2006 a causa dels recursos presentats davant del Tribunal
Constitucional. I que segons com finalitzés el pas de l’Estatut pel Tribunal podria produir-se
al país un greu problema de confiança política mútua entre l’Estat i les institucions catalanes.
No és la meva intenció ni la del Govern eludir aquest estat d’ànim col·lectiu. Però vull deixar
ben clar que no té cap sentit actuar com si ja s’hagués produït una situació adversa pel
nostre autogovern, perquè els més perjudicats seríem nosaltres mateixos, en perdre unes
energies precioses que necessitem per treballar per sortir de la crisi.
Vol dir això que el president de la Generalitat i el Govern de Catalunya contemplen amb
indiferència i despreocupació la incertesa que plana encara sobre l’Estatut, pels interrogants
oberts de la Sentència del Tribunal Constitucional? En absolut. Tot el contrari.
El Govern de Catalunya ha actuat, actua i actuarà amb fermesa, diligència i serenitat per
desplegar l’Estatut. Complint amb el mandat que es deriva d’una llei plenament vigent i de la
voluntat d’autogovern manifestada pel poble de Catalunya.
El que no fa ni farà el Govern és especular sobre futuribles. Nosaltres ens hem traçat una
línia de conducta diàfana, transparent. La resposta a com reaccionarem davant d’una
hipotètica sentència adversa del Tribunal Constitucional està implícita en la línia de conducta
que hem mantingut fins ara i que –recordin- ha permès, entre altres coses, arribar a un
acord de finançament després d’un llarg i aspre procés negociador en el que hem vençut
tota mena d’obstacles i d’inèrcies.
I si em permeten dedicaré els propers minuts a fer explícita aquesta línia de conducta.
El Govern creu en l’Estatut i actua en conseqüència. Complim amb el deure de governar
Catalunya amb els instruments d’autogovern que disposem.
El compliment d’aquest deure comporta desplegar l’Estatut en la part que ens correspon
directament i negociar el seu desenvolupament en la part que correspon al Govern central i
a les Corts Generals.
I naturalment exigeix governar d’acord amb el marc normatiu definit per l’Estatut, utilitzant
les nostres facultats i exercint les nostres competències, com ho fan tots els governs del
món. Confiats com estem en la validesa i les possibilitats del nostre autogovern.
Crec que estem demostrant amb els fets que estem complint amb els nostres deures. Que el
desplegament estatutari que depèn directament de les institucions catalanes ha assolit un
grau més que notable.
Que hem negociat amb intensitat el desplegament que depèn de l’acord entre els governs
de Catalunya i d’Espanya. Que hem obtingut resultats importants, entre els que destaca en
primer lloc l’acord sobre el nou finançament. Que aquestes negociacions no han estat fàcils
ni ho seran en el futur no és cap novetat. Però davant de les dificultats el Govern de
Catalunya ha demostrat fermesa en els propòsits, tenacitat en mantenir la seva posició, rigor
en el seus plantejaments i flexibilitat quan ha calgut per fer possible l’acord. El que no hem
fet ni farem és ni lamentar-nos ni defallir.
La mateixa actitud mantindrem en el futur: fermesa en els nostres objectius, tenacitat per
aconseguir-los, rigor en les nostres formulacions i disposició als acords justos i raonables.
Oferint –i alhora exigint- lleialtat institucional.
Per tant no especularem sobre hipòtesis no verificades. Si en un moment determinat cal
defensar encara més el nostre autogovern i el nostre Estatut ho farem seguint els criteris
que els acabo de recordar.
Cercant, en tot moment, a més a més, la màxima unitat del conjunt de forces polítiques i
socials del nostre país.
Oferint i demanant lleialtat a cadascuna d’elles.
Respectant i exigint que es respecti la força de les institucions, la principal de les quals és la
Generalitat, avalada, entre altres raons, per 650 anys d’història.
Tenint present que la nostra principal obligació, en aquest cas, és la de fer prevaldre el pacte
polític al que vam arribar amb les institucions espanyoles i que va ser referendat pel poble
de Catalunya. Avui, per avui, aquesta és la nostra responsabilitat davant seu.
Bé, el debat d’aquests tres dies serà molt probablement el darrer de la legislatura. Per això,
abans de finalitzar la meva primera intervenció, no voldria deixar de fer una mirada de
conjunt, amb la intenció d'esbossar-ne una interpretació general i d'explicar el sentit de
l'acció política del Govern.
Per sobre de les anècdotes i de les vicissituds del camí recorregut, crec que hi ha una
coherència bàsica en les grans línies d'acció de govern. Una coherència que adquireix tot el
seu sentit si -a més- les contemplem en la perspectiva llarga del canvi polític iniciat el 2003,
amb l'arribada al Govern de Catalunya de les forces representatives del catalanisme
d'esquerres.
En contra dels qui volen veure la governació de les esquerres del país com un parèntesi -
més o menys anecdòtic i poc legitimat- del que seria un mena d'ordre natural en la direcció
política de l'autogovern de Catalunya, afirmo amb total convenciment la validesa i la solidesa
de l'opció de govern que hem construït el Partit dels Socialistes de Catalunya-Ciutadans pel
Canvi, Esquerra Republicana de Catalunya i Iniciativa per Catalunya-Verds i Esquerra Unida
i Alternativa, és a dir el conjunt plural del progressisme catalanista.
Una validesa i una solidesa que es verifiquen si analitzem la coherència entre els propòsits
inicials de la nostra aliança política, l'acció de govern empresa i els resultats assolits.
Tres eren els grans objectius plantejats: l'alternança política, la millora de l'autogovern i el
canvi de les principals polítiques públiques.
En primer lloc, la verificació de l'alternança política, que ha significat acabar amb la pretensió
de monopolitzar la representació del catalanisme i, fins i tot més enllà, la pretensió de
representar tota la societat catalana, per part d'una força política.
Amb el canvi polític hem superat una mena de tabú que pesava sobre la governació de la
Generalitat. Hem fet visible el pluralisme polític i social de Catalunya. Hem comprovat la
viabilitat del projecte polític del catalanisme d'esquerres (el meu projecte, el nostre projecte).
I hem iniciat també un procés de reforma democràtica de les nostres institucions
d'autogovern.
En definitiva, amb l'alternança política s'ha enriquit la societat catalana, en fer-se més
evident que mai la seva diversitat interna, la seva complexitat social i la seva pluralitat
d'opcions polítiques. Hem assolit així la normalitat democràtica, en demostrar-se que les
nostres institucions poden estar servides alternativament per projectes polítics de diferent
orientació.
El segon gran objectiu ha estat la millora de l'autogovern. Certament, un objectiu que en la
seva formulació genèrica era compartit per la majoria de les forces polítiques catalanes, però
que s'ha de reconèixer que va ser impulsat i concretat amb l'arribada de les esquerres
catalanistes al Govern de Catalunya.
No vull amagar les contradiccions, les tensions i el desgast que ha suposat el llarg,
extenuant i encara inacabat procés del nou Estatut d'Autonomia. Totes les forces polítiques
catalanes -les del Govern i les de l'oposició, les favorables i les contràries a l'Estatutn'estem
pagant els costos. I la societat catalana ha estat sotmesa a una tensió que pot haver
derivat en un sentiment de fatiga i desafecció. I la relació de Catalunya amb les institucions
centrals de l'Estat i -el que és més preocupant- amb la societat espanyola, se'n ha ressentit.
Però, tot i reconeixent aquests inconvenients i costos associats, puc afirmar que l'Estatut és
un gran instrument, és el millor instrument de que disposem per progressar en la nostra
capacitat d'autogovern al servei dels ciutadans de Catalunya.
Jo no sóc d’aquells que ho considera caduc caduc tot just acabat de néixer. Ara per ara,
l'Estatut fixa el nivell de la nostra ambició i de la nostra exigència. Com acabo de dir, la
nostra responsabilitat és estar-ne a l'alçada.
A l'alçada de la lluita per vèncer, i haurem de vèncer totes les resistències.
A l'alçada de la profunditat de la transformació que implica en el nostre autogovern i en el
conjunt del sistema autonòmic espanyol.
De tot plegat, n'hem tingut un tast en la dura, difícil, però finalment reeixida, negociació del
finançament, que -voldria recordar- ha significat, a més, la prova de foc de la coherència del
Govern en la defensa de l'Estatut i la superació, per tant, de la divergència de fons que va
portar al final avançat de l'anterior legislatura.
Però com he dit en parlar de l'acció de govern, el que resulta determinant per legitimar
l'autogovern és l'ús que se'n faci, són les polítiques que s'apliquin per atendre les necessitats
i les aspiracions de la societat.
Una societat que ha canviat molt i a la qual les polítiques públiques han de servir per
aconseguir una societat més justa i sostenible.
Per això, el tercer gran propòsit que ha animat la nostra acció política és donar un nou
impuls i una nova orientació a aquestes polítiques públiques.
Unes polítiques que suposen un notable increment dels recursos per atendre les principals
necessitats col·lectives. L'eslògan “Més mestres, més mossos, més metges” és molt més
que una més o menys afortunada frase publicitària. És l'expressió sintètica d'una política de
serveis públics que respon a la lògica de la proximitat a la ciutadania i a la de mantenir la
cohesió social d'una societat catalana cada dia més complexa.
Unes polítiques que cerquen, des d’una convicció profunda, la col·laboració amb el món
local, honorant el compromís de donar-li més i millor suport, associant-lo al disseny dels
plans d'actuació i a la seva gestió, fent-lo sentir copartícep i corresponsable de la governació
del país.
Unes polítiques que s'ocupen de resoldre dèficits històrics en les nostres infraestructures
bàsiques de transport, hidràuliques i energètiques.
Unes polítiques que es guien per possibilitar la transformació del nostre model productiu,
amb un ingent esforç inversor en les infraestructures imprescindibles per millorar la nostra
competitivitat, amb una especial sensibilitat per mantenir de forma constant el progrés de la
nostra recerca, amb un afany renovat per assegurar noves i millors oportunitats de formació
als nostres joves.
Unes polítiques que es dediquen a ordenar i endreçar el nostres territoris, aplicant
instruments útils per protegir-los, per redreçar les zones urbanes degradades, per salvar el
nostre patrimoni natural i paisatgístic.
Unes polítiques que procuren fer de la nostra llengua l'element central de la integració social.
Unes polítiques que s'esforcen en ser el resultat d'una àmplia concertació social que
reflecteixi les preocupacions i els anhels de la gran majoria dels catalans i de les catalanes i
el sentiment de les institucions socials més representatives.
En definitiva, unes polítiques orientades a impulsar el progrés econòmic, a fer viable el
nostre Estat del benestar que assegura la cohesió social, a possibilitar l'equilibri territorial i
ecològic, i a fer créixer la nostra identitat cultural.
L'orientació de totes aquestes polítiques és un actiu que avui està jugant al nostre favor en la
gestió de la difícil situació econòmica que travessem.
Sense el coixí de les polítiques socials, avui seria molt més difícil atendre les noves
necessitats generades per la crisi.
Sense la ja llarga experiència de la llei de Barris, avui seria molt més difícil assegurar la
cohesió social.
Sense l'orientació de la nostra política econòmica cap a la millora de la nostra competitivitat,
avui seria molt més difícil plantejar-se correctament la sortida de la crisi.
Sense l'hàbit de cercar acords per les grans qüestions de país, avui seria molt més difícil
posar d'acord les institucions i els agents econòmics i socials per treballar conjuntament per
superar la crisi.
Per concloure, crec honestament, que avui Catalunya és un país que ha verificat la fortalesa
del seu sistema democràtic amb l’alternança, que disposa d'un millor autogovern i que aplica
unes polítiques que permeten afrontar amb un nivell d'eficàcia raonable els grans problemes
de la societat catalana.
És una conclusió que valida i justifica l'opció de govern que represento i que defenso per al
meu país.
Senyores i senyors diputats, acabo amb una darrera reflexió.
Els he presentat els principals resultats de la nostra acció de Govern, les línies d’actuació
que treballarem en els propers mesos i també el capteniment amb el que crec que hem
d’afrontar algunes de les qüestions més rellevants de la conjuntura política.
Espero que en el debat posterior podrem ampliar i debatre sobre aquestes qüestions, i
respondre, naturalment, sobre les que els portaveus dels grups parlamentaris vulguin
plantejar-me.
Però aquest és, com vostès saben perfectament, un Debat d’Orientació Política General. I
crec molt convenient dedicar, uns breus minuts finals, a expressar com veig, personalment,
l’orientació de la política catalana... i l’horitzó nacional.
Crec, sincerament, que la política catalana pot quedar atrapada per l’excés retòric, verbal o
tàctic.
Que podem embogir, si la cursa permanent pel titular o la declaració gruixuda i la
competitivitat extrema en el terreny polític i electoral ens porta a una incapacitat per a veure
la realitat com és, per a mesurar-la i ponderar-la, per a repensar-la.
Si la nostra rivalitat, que ha de ser al servei de les nostres idees però sobretot del país, ens
altera la perspectiva de les coses.
Si la impaciència ens impedeix fruir, desplegar i aprofitar el que tenim, que és molt i que està
tot just per explorar.
Si la confrontació excessiva ens limita la necessària col·laboració i dificulta les exigibles
lleialtats polítiques que, entre Govern i oposició, que estem obligats a practicar,
especialment en temps de crisi i de problemes greus com els que tenim.
Crec que correm el perill de generar una constant insatisfacció malaltissa si no som capaços
d’obrir un llarg període de serenitat i tranquil·litat per a desplegar el més gran instrument
d’autogovern que mai hem tingut a la nostra història.
Un Estatut que té els elements de singularitat, bilateralitat, i capacitat d’autogovern més
ambiciosos i profunds que mai ha tingut Catalunya.
Hem de centrar la política catalana en el desplegament de l’Estatut.
Són contraproduents les declaracions que puguin qüestionar, només tres anys després de la
seva entrada en vigor, el caràcter estratègic d’aquest gran instrument.
Jo confio plenament en l’Estatut.
Crec en el seu potencial per a donar respostes a les demandes exigents de la societat
catalana.
Catalunya no pot semblar com aquelles criatures mal criades que desitgen amb delit i
insistència una joguina magnífica i, quan la tenen l’abandonen, reclamant-ne altra vegada
una de nova sense, ni tan sols, obrir-ne la caixa, sense gaudir-la.
No podem conrear la insatisfacció i el caprici. Catalunya necessita constància i
perseverança madures.
A mi no em fa nosa l’Estatut, malgrat algunes observacions que a vegades s’han fet des
d’aquesta tribuna. Ni és una cotilla. No és un mal menor. Jo no el vull canviar.
El vaig votar i el defensaré amb total i absoluta convicció que és el millor per Catalunya.
Catalunya se la juga si no sap treure profit d’aquest Estatut.
Perquè podríem entrar en una dinàmica de poca credibilitat si ara, en comptes de desplegar
l’Estatut, ens dediquéssim a deixar-lo de banda, perquè total com sembla ser que hi ha un
tribunal que el retallarà no és aquest el camí.
Els que vulguin anar massa ràpid, és legítim. Però crec que no podem accelerar al país
deixant-lo desconcertat i desorientat. La pressa ens pot perjudicar.
És temps de bona lletra i línies rectes. Als qui, legítimament, tot els sembla massa lent, els
hem de dir que, per arribar lluny, cal, bé sempre, arribar amb tothom.
Que la velocitat ens pot fer caure en la precipitació.
Que les presses, de vegades, no porten enlloc.
Jo també vull anar lluny, però amb tothom alhora, i a temps. No a destemps i sense la
majoria.
Jo crec que el president de la Generalitat, per la seva doble condició de cap de govern i
president de Catalunya, no ha de posar mai en risc la cohesió social ni la unitat civil. Ni la
solvència i la fortalesa de les nostres institucions. Ni el respecte de Catalunya de cara
enfora.
No pot fer-ho i jo no ho faré.
No és temps d’aventures, ni de sorpreses ni d’invents. De cap tipus. No vull fulls de ruta que
desconeixen les etapes, les necessàries parades de descans, ni finals imaginaris sense
camins, ni trajectes. Sense mapes. En aquest context de crisi crec que el país s’ho pot
permetre encara menys.
No és temps d’invents. No vull fer-li dir a l’Estatut el que no diu. Però demanarem, crec que
en això estarem tots d’acord, tots no, però la majoria, demanarem el compliment d’allò
pactat i ho complirem amb el mateix nivell d’exigència. No farem jocs de mans ni equilibris
per inventar-nos realitats. La nostra ambició ha d’estar traçada.
No és temps, tampoc, de passes enrere, ni de resignació. No tornarem a negociar allò que
vàrem negociar i que a tots plegats tant ens va costar. No acceptarem renúncies. No
desfarem camins que volem convertir en grans avingudes per a la majoria del país. No ens
aturarem. I encara menys, farem marxa enrere.
Aquest és el meu compromís. Aquesta es l’orientació política general que crec que li convé a
Catalunya. Aquesta és, senyors i senyores diputats, la meva paraula.
Acabo. Encara no fa tres anys que tinc l’immens honor de ser president de la Generalitat.
Mai estaré prou agraït a la confiança rebuda en aquesta cambra. Em sento honorat,
compromès i deutor.
Quan ets president de Catalunya sents que les teves idees polítiques inicials han de
transformar-se en conviccions morals compartides.
Que la Presidència t’obliga a interpretar i representar sempre la totalitat i la centralitat de les
esperances i les preocupacions de la nostra nació i de la seva gent, i que t’exigeix quelcom
més que una acció de govern o una acció política.
M’estimo el meu país. I cada dia aprenc a estimar-lo encara més. Sento que el meu
compromís per ell i pels meus ciutadans creix i madura... Aquest Estatut és de tots, sí; però
faré d’aquesta Presidència l’acció política més decidida en la defensa i el desplegament de
la nostra llei de lleis. Aquest és el meu compromís personal, polític i institucional.
No és el moment d’aturar-se pel desànim o el cansament. Tampoc és el moment de
distreure’ns, perdent les referències i les diferències entre el que és urgent, necessari o
convenient.
No és el moment per a defallir. Estic convençut que ens calen més resultats... i segurament
menys proclames.
En definitiva, senyors i senyores diputats a treballar tots plegats que n’hi ha molta feina, i els
nostres conciutadans no poden esperar.
Moltes gràcies.