La Llei d’Educació de Catalunya


Aquesta setmana el Parlament de Catalunya ha aprovat la Llei d’Educació de Catalunya, una llei que ha comptat amb un ampli consens polític.

El consens educatiu i polític és la condició imprescindible per
assegurar una Llei duradora en el temps i
no subjecte, com ha succeït amb les lleis estatals, a constants canvis,
conseqüència de l’alternança dels governs. L’acord amb les principals
forces polítiques assegura un marc estable i, al mateix temps, ens deixa
un espai ben fèrtil per desenvolupar en el futur el model educatiu català. Així, la Llei és una Llei de país, una Llei de tots, ancorada,
en el seu esperit i en la seva lletra, en premisses netament progressistes.

El text de la LEC està orientat a fer possibles, coordinadament, dos objectius cabdals: l’equitat i l’excel·lència.

Només el valor afegit del saber pot fer competitiu el nostre model de producció
a escala europea i internacional, tot preservant el drets laborals i les garanties
de l’estat del benestar. Per aquesta raó, la LEC vol enfortir i renovar les escoles
catalanes, perquè el potencial humà que elles generen ha de ser l’eix d’una
nova economia, arrelada en el coneixement.

Només una millora dels resultats educatius de tot l’alumnat pot garantir la
cohesió social. Per aquesta raó, la LEC apunta cap a fites noves i exigents,
centrades en la qualitat educativa i en la funció de les escoles com a eina per a
la superació de les desigualtats d’origen. Perquè la veritable qualitat educativa
cal mesurar-la en termes d’equitat i excel·lència, amb independència de les
diferències culturals, econòmiques i socials de què parteixen els i les alumnes.

La LEC, en conseqüència, reflecteix l’opció per un model propi de l’educació i
fa realitat, així, algunes de les competències que l’Estatut atribueix a la
Generalitat.

El concepte de coresponsabilitat té una vessant important: el de la
coresponsabilització de tots els centres públics i privats concertats en
l’escolarització equilibrada de l’alumnat, d’acord amb criteris territorials o de
zona, com a punt neuràlgic que ha de garantir que tots aquests centres tenen
les mateixes obligacions en matèria de satisfacció del dret de la ciutadania a
l’escolarització.

La LEC referma el català com a llengua pròpia de Catalunya i com factor
d’inclusió social. Reforça la importància del català a l’escola i el seu
aprenentatge. Aposta, al mateix temps, per la potenciació del plurilingüisme i
vol assegurar un bon nivell d’aprenentatge d’una tercera llengua.

La LEC no pretén proposar nous models organitzatius i curriculars detallats. No
pretén novament canviar-ho tot, però fa possible tots els canvis.
Els canvis que possibilita la LEC són canvis estructurals. L’actual caràcter homogeni i uniformitzador del sistema educatiu no dóna resposta a la pluralitat
de l’alumnat. Cal canviar les regles de joc i donar suport a les bones pràctiques
per tal que els centres puguin atendre aquesta pluralitat. La clau que fa
possible aquest canvi és l’autonomia escolar: un concepte ben arrelat tant en
les bones pràctiques que realment han reeixit en els centres com en les
reivindicacions per a la millora de l’educació.

La LEC modela la direcció dels centres públics com lideratge distribuït, on
l’accent recau, no en la persona individual, sinó en els òrgans col·legiats, en
l’equip directiu i, eventualment, en el consell de direcció. Aquest reforçament
institucional dels centres ha de garantir el respecte de les normes, dels
compromisos educatius i de les responsabilitats professionals.

Un dels trets més destacables de la LEC és que posa els centres públics i els
privats concertats en peu d’igualtat. Ambdós tipus de centres, considerats com
a complementaris, queden englobats en la prestació del Servei d’Educació de
Catalunya.

La millora dels resultats educatius no és possible sense la complicitat de les
famílies. La LEC manté els Consells escolars, amb representació de mares i
pares, com a òrgans de participació i govern dels centres docents. Introdueix,
però, mitjançant la carta de compromís educatiu, un nou mecanisme de
participació i implicació explícita de cada família en l’educació escolar dels fills.

Aquesta carta expressa els objectius necessaris per assolir un entorn de
convivència i respecte en el desenvolupament de les activitats educatives i
compromet mútuament les famílies i els centres.

La Llei d’Educació aprofundeix la cultura de l’avaluació, com a camí que ha de garantir la millora dels resultats.
L’avaluació abastarà tots els àmbits educatius: alumnat, professorat,
direccions, centres. Estarà regulada pels principis d’objectivitat, rigor i
transparència i serà responsabilitat d’una Agència d’Avaluació del Sistema.

El Govern de la Generalitat de Catalunya es compromet novament, com ja ho
va fer amb el Pacte Nacional, a incrementar progressivament els recursos
econòmics destinats a l’educació, per tal de situar-los en la mitjana europea.

Flora Vilalta i Sospedra
Diputada al Parlament de Catalunya pel grup Socialista.

Publicat al setmanari El9Nou (3 de juliol de 2009).